miércoles, 16 de octubre de 2013

"Es de bien nacido ser agradecido"

El Camino de Santiago no se hace por imposición, es una elección libre y por ello el peregrino no debe creer que tiene privilegios. En los albergues y establecimientos de la ruta hay que comportarse con educación, sin avasallar a los propietarios y hospitaleros y sin urgencias. Los hospitaleros voluntarios son también peregrinos y, como su nombre indica, ayudan de forma desinteresada y preparan los desayunos, compran y hacen la cena, limpian las instalaciones, curan heridas, etc.
No hay que tirar basura en el Camino, para ello conviene llevar una bolsa vacía y depositar en ella todos los envoltorios, latas y restos de comida que se vayan acumulando durante la etapa.
Todos los peregrinos merecen el mismo respeto, tanto los que han hecho diez caminos como los que empiezan, cada uno parte con objetivos y expectativas diferentes pero todos terminan abrazando el mismo fin. El Camino es una de las mejores escuelas en civismo y valores humanos que se puede encontrar, sólo hay que saber escuchar sus enseñanzas cada día para regresar a casa renovado, de mejor humor y siendo mejor persona.
Hay que ser consecuente, no es de recibo pedir refugio gratuito o quejarse del precio de los albergues y gastar el dinero sin control en cosas prescindibles.

(Mas información en la página del Camino de Santiago de Eroski Consumer)

Cómo alimentarse para no desfallecer durante las etapas

Es fundamental dedicar tiempo suficiente a disfrutar de un desayuno completo que incluya lácteos, cereales (cereales en copos, pan, tostadas, pan de molde...), fruta o zumo y complementos (mantequilla o margarina, queso, fiambres, mermelada, miel, azúcar, etc).
Puesto que cada etapa se tarda en realizar una media de 6 horas, conviene que cada 60 ó 90 minutos nos tomemos un breve descanso para beber e ingerir algo sólido que contenga hidratos de carbono, lo que nos permitirá mantener mejor el ritmo de ejercicio, y sobre todo por dos razones fundamentales: evitar la pájara y la deshidratación.
Durante el ejercicio continuado, el agua es tan importante como los hidratos de carbono, sobre todo en días de mucho calor y humedad. Es un error relativamente generalizado no beber agua ni antes ni durante el ejercicio, así como esperar a tener sed o hambre para comenzar a beber agua y tomar alimentos.
Caminar con el estómago lleno no es saludable. La comida más importante del día hay que hacerla al final de la etapa y, si la jornada se alarga y es necesario comer de mesa durante la marcha, conviene optar por un bocadillo o un plato ligero de pasta o verdura.
Asimismo resulta fundamental la rehidratación una vez concluida la etapa, incluyendo agua e hidratos de carbono; y si la transpiración (sudor) ha sido importante será preciso, además de hidratar, reponer los electrolitos perdidos.

(Mas información en la página del Camino de Santiago de Eroski Consumer)

Los albergues: el distintivo del Camino

Públicos, parroquiales o privados, los albergues de peregrinos son una más de las numerosas señas de identidad del Camino de Santiago.

Sólo en el Camino Francés hay más de 260, situación que favorece variadas posibilidades para pernoctar y, por ende, una división de etapas casi a la carta. Los albergues parroquiales y de órdenes religiosas fueron los primeros en acoger a peregrinos de forma voluntaria y deben mantener esa filosofía para mantener vivas las raíces de la peregrinación.
En los albergues públicos, por norma general, no está permitida la reserva y se ocupan según el orden de llegada, liderando las prioridades quienes hacen el recorrido a pie, seguido de quienes lo transitan a caballo o en bicicleta. Para alojarse en ellos es indispensable portar la credencial y la estancia se limita a una noche, salvo por enfermedad o fuerza mayor.
Los albergues privados permiten la reserva y ya es costumbre reservar cama con antelación, sobre todo en verano e incluso antes de partir de casa. Con la revitalización de la ruta jacobea, los albergues privados han surgido como moscas y los hay que más que albergues de peregrinos parecen hostales. De las salas diáfanas repletas de literas de la década de los 90 se ha ido pasando a albergues que, aparte de las literas, ofrecen habitaciones individuales y dobles. Ya no es raro que tengan ropa de cama, lavadora y secadora, cocina y frigorífico, vending, bar, conexión a Internet y hasta máquinas que dan masajes en los pies.

(Mas información en la página del Camino de Santiago de Eroski Consumer)

Mochila a cuestas, bordón en mano y a caminar

Recorrer etapas largas y a buen ritmo los primeros días surte el mismo efecto que sacarse el carné de conducir, comprarse inmediatamente un Ferrari y ponerlo a 200 kilómetros por hora a la salida del concesionario.

El riesgo de accidente, en nuestro caso lesión, será del 100%. El refrán "camina como un viejo y llegarás como un joven" es el mejor consejo que puede recibir un peregrino profano. Durante las tres primeras jornadas no es recomendable recorrer más de 20 kilómetros al día. Desaparecidas las agujetas y las molestias iniciales se puede aumentar el número de kilómetros progresivamente hasta los 30 ó más por jornada, pero una buena media son 25 kilómetros.
En el Camino abundan los deportistas que se atreven con caminatas de 40 y 45 kilómetros diarios, aunque algunos de ellos son víctimas de las temidas tendinitis. Las más frecuentes son las del tendón peroneo y las del talón de Aquiles. Para prevenir posibles lesiones hay que realizar una sencilla tabla de estiramientos antes de andar y al finalizar el ejercicio, sobre todo estirar las piernas (ingles, cuádriceps y gemelos), la espalda, las lumbares y los hombros. El best seller de los estiramientos es la obra 'Estirándose', de Bob Anderson.

(Mas información en la página del Camino de Santiago de Eroski Consumer)

Camino V

Viajar con lo indispensable

Hacer la mochila es una de las tareas que más quebraderos de cabeza da a los peregrinos: ¿Qué meto? ¿Dejo esto en casa? ¿Utilizaré el poncho? Aparte de la ropa que se lleve puesta, éste podría ser el equipaje para el verano:

Un saco de dormir ligero. Siempre hay que llevar saco a no ser que se pretenda dormir en hoteles. Salvo contadas excepciones no hace frío dentro de los albergues, así que es inútil cargar con un saco pesado ideado para dormir en el exterior. Un saco de fibra capaz de aislar temperaturas entre 15 y 10 grados es suficiente.
Una cantimplora de un litro o una camelback de la misma capacidad.
Un par de bastones de trekking, si se está acostumbrado a llevarlos, o el clásico bordón.
Dos o tres mudas.
Dos pares de calcetines cortos de senderismo fabricados en poliéster.
Un par de camisetas de poliéster, una de manga corta y otra de manga larga (nunca de algodón, ya que no transpiran y tardan en secar).
Pantalones cortos de senderismo.
Una sudadera y una chaqueta ligera que sea impermeable.
Un poncho con cubre mochila que sea transpirable. El inconveniente es que suelen pesar unos 400 gramos.
Una visera o sombrero.
Una toalla de microfibras. Están fabricadas en poliéster y poliamida y se secan con rapidez. Se pueden encontrar en tiendas deportivas.
Chanclas para la ducha.
Un cepillo y pasta de dientes. Gel y champú para el aseo y una pastilla de jabón para lavar la ropa y, para quien lo necesite, unas cuchillas o maquinilla de afeitar.
Pequeño botiquín con aspirinas o ibuprofeno, crema solar de alta protección, tiritas, yodo y agujas esterilizadas para pinchar las ampollas. Son muy recomendables las cremas anti rozaduras para el pie y para el cuerpo. Si se hace el Camino en compañía lo más sensato es llevar un botiquín conjunto y repartir el peso.
Gafas de sol.
Una linterna frontal
El DNI, la Tarjeta Sanitaria, una tarjeta de crédito y la credencial del peregrino.
Una navaja. También imperdibles y varias pinzas, muy útiles para secar la ropa durante o al final de la etapa.
El móvil, una cámara de fotos (si queremos más calidad) y sus cargadores.
Un par de tapones para los oídos para no escuchar los ronquidos

Y para los meses más fríos basta con que los calcetines, las camisetas y los pantalones sean de invierno. También hay que llevar un gorro, una braga y unos guantes.

Se debe sustituir la chaqueta ligera por un cortavientos impermeable. Ésta es la parte del equipo más cara pero merece la pena invertir el dinero en ropa de calidad. Unas mallas de fibra polar para llevar debajo de los pantalones e incluso para dormir no están de más. En invierno se recomienda llevar el sistema de capas: como primera capa una camiseta interior térmica muy transpirable; de segunda una camiseta técnica de manga larga y por último el cortavientos.

(Mas información en la página del Camino de Santiago de Eroski Consumer)

Camino IV

La elección de la mochila

Merece la pena gastar dinero en una buena mochila. Es el caparazón del peregrino, la casa que lleva a cuestas.

Su capacidad debería rondar entre los 40 y 50 litros. Cuanto más grande sea más pesará en vacío y más la llenaremos. Una vez llena no debería superar el 10% del peso del caminante que la porte. Por ejemplo, una persona de 70 kilos deberá cargar una mochila de entre 7 u 8 kilos. Todo el peso que rebase esta cifra pasará factura en forma de sobrecargas o contracturas musculares.
Sus costuras deben ser fuertes, las hombreras acolchadas, con refuerzo lumbar y correas ajustables para la cintura y el pecho. Debe contar con un sistema que permita su regulación según la altura de cada usuario. No hay que ir a la moda de los escolares y es fundamental ajustar las correas de forma que el peso descanse sobre la espalda y no tire de los hombros. La funda impermeable es imprescindible para cubrirla en días de lluvia. Muchas ya la traen pero algunas no cumplen bien su función y calan rápido, así que a veces interesa comprar una aparte más resistente.

(Mas información en la página del Camino de Santiago de Eroski Consumer)

Camino III

Qué calzado es mejor (¿bota o zapatilla?)

El pie del peregrino descubre todas las superficies posibles: el asfalto, el hormigón, la zahorra de las pistas agrícolas, la incómoda gravilla, los suelos terrizos, arcillosos o calizos, etc. Tal disparidad origina serias dudas en la elección del calzado que mejor se adapte a todas y cada una de las superficies descritas.

Se necesita un calzado ni muy ligero ni muy pesado, que sea flexible y que aporte una buena estabilidad. Todas estas características las reúnen las zapatillas de trekking y el calzado trail running que utilizan los corredores de montaña. Ambas son más ligeras que las botas de senderismo y aportan mayor flexibilidad y amortiguación. La suela es más resistente y soporta mejor los impactos y el peso de la mochila que la de una zapatilla de atletismo convencional.
El tejido impermeable y transpirable Gore-Tex evitará que se moje el pie y evacuará el sudor al exterior. Las botas de montaña protegen mejor los tobillos y los posibles impactos de las piedras pero son más pesadas, recalientan más el pie y son muy incómodas sobre el asfalto. La experiencia aconseja probar primero con zapatillas de trekking o trail running.

(Mas información en la página del Camino de Santiago de Eroski Consumer)

Camino II

Planificación previa

El viaje comienza en el salón de casa. Es útil documentarse sobre la ruta que se pretende realizar y elaborar un calendario previo atendiendo a los días disponibles y al número de etapas a completar, aunque luego se varíe durante la peregrinación.

Conocer de antemano los pueblos a visitar, sus tradiciones, las comarcas y el paisaje, es gratificante y hará más provechoso el viaje. EROSKI CONSUMER ofrece de forma gratuita una guía con los principales itinerarios jacobeos de España, con sus etapas, albergues, recorrido, altimetría y fotografías.
Es muy recomendable acudir a una Asociación de Amigos del Camino de Santiago (en España hay más de 50 repartidas en casi todas las provincias) cuyos socios aportan desinteresadamente información y consejos. En sus sedes se puede adquirir la credencial.
Éste es un documento que sirve de salvoconducto e incluye unas casillas que se deben sellar al menos una vez al día, ya sea en el albergue, en un establecimiento o en una iglesia. Es indispensable llevarla si se desea pernoctar en los albergues de peregrinos públicos y en algunos privados.
Una vez en la Oficina del Peregrino de Santiago sirve para atestiguar que se ha realizado la peregrinación y obtener la Compostela.

(Mas información en la página del Camino de Santiago de Eroski Consumer)

Camino I

Preparación física

Recorrer cerca de 800 kilómetros durante un mes, día tras día, a priori parece un reto sólo alcanzable por un gran atleta pero lo puede superar con éxito cualquier persona.

Ya lo dijo Rudyard Kipling: “Piensa que puedes y podrás, todo está en el estado mental”. Primero hace falta voluntad y preparar nuestro cuerpo para el esfuerzo que nos requerirá el Camino. Si realizas deporte con regularidad es aconsejable, al menos un par de meses antes, hacer senderismo con el calzado y la mochila que vayas a llevar al Camino. Los que no practiquen deporte deberán comenzar tres meses antes un entrenamiento progresivo en duración e intensidad:

Conviene que realices una prueba de esfuerzo. El Camino de Santiago no es un paseo dominical a 5 o 6 km/hora.
Si puedes ir caminando al trabajo, hazlo, ya habrás comenzado tu preparación. Si prescindes del ascensor y te animas a subir las escaleras también habrás dado un paso de gigante.
Los primeros quince días, cuatro veces por semana, realiza paseos sin mochila y por lugares llanos. Comienza con una hora y aumenta la duración de forma gradual hasta las dos horas o más. No te obsesiones por la velocidad, en el Camino no la vas a necesitar. Se trata de adquirir fondo y de fortalecer los músculos.
Durante los siguientes quince días continúa con estos paseos pero varía el itinerario y aumenta algún día la duración. Escoge trazados que alternen llano con subidas y bajadas. Pasado el primer mes ya podrás caminar fácilmente tres horas por cualquier terreno. Antes de las caminatas no olvides hacer ejercicios de movilidad articular incidiendo en el cuello, los hombros, la cintura, las rodillas y los tobillos. A su vez realiza estiramientos suaves antes de cada salida y más profundos tras el esfuerzo. Relajan, aportan flexibilidad y son eficaces para evitar lesiones.
El segundo mes realiza al menos tres paseos largos entre semana y aprovecha el fin de semana para hacer rutas de senderismo asequibles. Es muy conveniente hacerlas con el calzado y la mochila que vayas a llevar al Camino. Comienza con rutas de un par de horas y termina con recorridos de entre 3 y 4 horas.
El tercer mes mantén la carga del anterior y atrévete las últimas dos semanas, sin forzar, a subir algunas montañas que tengan un desnivel de entre 500 y 800 metros. En estos 90 días habrás fortalecido tu corazón, tus músculos y tendones, y ya estarás a punto para disfrutar de la peregrinación.
Es importante hidratarse durante el ejercicio y también alimentarse en las excursiones de mayor duración.
Hay que mantener una postura adecuada, caminar erguido mirando al frente o al camino principalmente.
Llevar las manos libres para que el andar sea natural. Si la salida es larga, se puede ayudar de un bastón o, mejor aún, de dos. En terrenos inclinados reducen hasta un 20 o un 30% de sobrecarga a las piernas.

(Mas información en la página del Camino de Santiago de Eroski Consumer)

martes, 15 de octubre de 2013

Estiraments

	Dorsals i triceps 10 segons a cada costat De pieu o sentats, amb les cames lleugerament separades, inclinem el cos cap a un costat. Ens ajudarem agafant el colze amb la mà.
	Dorsal e intercostals 2 vegades 5 segundos cadascuna De peu o sentats, amb les cames lleugerament separades, estirem alternativamen els braços intentant allargar una mà mes que l'altra
	Deltoides 2 vegades 5 segons cadascuna De peu o sentats, amb els brazos estirats pegats al cos, alcem els muscles.
	Besons 30 segons cada cama De peu, molt prop d'un punto de recolzament sólid, ens recolzarem amb ell amb els avantbraços, descansant el cap sobre les mans. Flexionarem una cama ficant el seu peu en el sòl, en front de nosaltres, mentres estirem de l'altra cap enrerre. Llavors, adelantarem lentament els malucs, mantenint recta la part inferior de l'esquena. Mantenir en el sòl la cama estirada, amb els dits senyalant cap avant o un poc cap a dins.
	Cuàdriceps 30 segundos cada pierna Per estirar els cuàdriceps i el genoll, ens subjectarem la part posterior d'un peu amb la mà, tirant d'ell lentament cap a les cuixes.
	Braços i muscles 15 segons Entrellacem els dits darrere de l'esquena. Girarem lentament els colzes cap a l'interior, mientres s'estiren els braços. S'alcen els braços per darrer fins a notar l'estiramiento dels muscles, el pit o els mateixos braços. Mantindrem tret el pit i la barbeta cap a dins.
	Cames 30 segons De peu, flexionem el genoll, intentant mantenir l'esquena recta.
	Lumbars 20 segons Partim d'una posició dreta, flexionem l'esquena per a tocar-nos les puntes dels peus. Podem flexionar lleugerament el genolls.
	Psoas i recte anterior 20 segons cada cama Ens col.loquem amb una cama davant amb el genoll exactament damunt del turmell i l'altra amb el genoll al sòl. Baixarem un poc el maluc fins a sentir un estirament suau a la part frontal del maluc, en el tendons de la corva (part posterior de les cuixes) i en l'engonal. No deguem avançar el genoll que está damunt del turmell.
	Abductors 30 segons Sentats, amb les cames flexionades, els peus untss per les plantes, ens agarraem els peus i ens inclinem cap avant.
	Abdominals 3 vegades amb 5 segons cadascuna Tombat, amb les cames flexionades, genolls lleugerament separats, alçarem el cap tinguent la esquena amb contacte amb el sòl. Podem ajudar-nos dels braços.
	Cames 20 segons en cada cama Sentats amb una cama estirada i l'altra flexionada, creuem el peu a l'altre costat dels genolls. Ens ajudarem amb les mans per estirar.
	Cuàdriceps 10 segundos en cada cama. Tombats sobre el costat, amb la cama inferior extesa, flexionem l'altra alçant-la ajudant-nos amb el braç.
	Cames 20 segons en cada cama. Tombats amb el cos estirat, flexionem una cama sobre el pit ajudant-nos amb els braços.
	Flexors 10 segons en cada cama. Tombats, amb una cama flexionada, alçarem l'altra estirada, estirem baixant la cama en direcció al cap.
	Cames 10 segons en cada cama Baixarem lleument els malucs, mentres flexionems un poc el genoll. Recordem que hi ha que mantenir pla el peu atrasat. Durant l'estirament, este peu deu orientar-se cap avant o un poc cap a l'interior. Mantindrem el taló baix.
	Flexors i besons 15 segons en cada cama. De peu, separem lleugerament les cames i ens agarrem la punta del peu amb la cama contraria lleugerament flexionada.

(Informació treta de www.murciapie.es)

La motxilla

LA MOTXILLA

AMB LA CASA A SOBRE

Com en casi totes les facetes de la nostra vida, dos són les formes d'aprendre; per una banda tenim el sistema de la prova i l'error, lent, potser segur, però casi sempre dolorós i de l'altra, aprendre dels errors dels que han anat per davant de nosaltres. Sense pretendre donar lliçons, si m'agradaria aportar el meu granet de sorra sobre un tema important en moure 's per muntanya: sempre haurem de transportar una motxilla més o menys pesada, el que alterarà el nostre equilibri i causarà més fatiga.
Per tenir una bona tècnica de marxa és molt important ser capaç de controlar els desplaçaments del nostre centre de gravetat corporal; alçats, aquest està molt a prop del nostre melic, existirà l'equilibri si en traçar una línia imaginària des del nostre nucli a terra aquesta caigui centrada entre els nostres peus; és fàcil deduir que el portar un pes addicional ens portarà problemes, sobretot si ho portem malament col·locat i unit al nostre cos de qualsevol manera.

L'EQUIP TAMBÉ AJUDA

Una correcta utilització del nostre equip ens ajudarà en la marxa, calçat adequat, vestimenta, els discutits bastons ...; parlem de la motxilla.
El seu origen es remunta a la prehistòria, encara que, com en moltes coses més, paradoxalment, és en les guerres on s'ha impulsat el seu ús i perfeccionament. Les motxilles d'ara no tenen res a veure amb aquelles de lona pesada i grans carcasses. La utilització de fibres noves i resistents i els moderns sistemes de suspensió i regulació, les converteixen en el nostre aliat.

PERÒ, ¿QUINA COMPRE?

A ningú se li ocorreria tallar el peix amb el ganivet del pa, amb el nostre material passa el mateix, no totes les motxilles valen per a tot, ni són iguals; personalment tinc diverses motxilles, variant el seu volum (capacitat, quan parlem de motxilles es mesura en litres) o prestacions. Això seria el més recomanable, però com a norma solem tenir una ia més que ens serveixi per a tot.

Busquem doncs, la motxilla ideal:

La "cordura" (derivat de la poliamida), és un material la relació pes-resistència als esgarros (les nostres sofertes companyes no ho agrairan) el converteix en el més utilitzat per a la seva construcció. En aquest moment en el mercat existeixen altres materials (keblar, polièster ...) lleugeríssims, però opine que perden part de resistència, i amb això longevitat.
Trieu motxilla pensant el que pesa en buit (és una dada que sovint no tenim en compte) les noves fibres pesen molt poc, però pensa que ha de durar diversos anys. Revisa les costures (normalment és la part més sensible) i presta especial atenció a la protecció addicional de les parts més exposades al fregament.
Per donar impermeabilitat se'ls donen diferents tractaments: resines, induïts de poliuretà ..., que li aporten certes característiques perlants, tot i així, el que no falla és un tapa-motxilles de bon material.

Depenent de la seva capacitat les dividiré en tres grans grups:

30 a 40 litres. Utilitzades per a eixides d'una jornada o l'atac al cim.
De 40 a 60/65 litres. El seu ús més habitual és en activitats en les que almenys passarem una nit fora, amb el que això suposa en material (fogó, sac...).
Més de 60/65 litres. Aquest tipus de motxilles és molt útil per a diverses jornades o per portejos, en general ens oblidarem d'aquestes.

Per sota d'aquests volums considere que no són útils en activitats de muntanya, sinó més aviat per passejades fàcils i de poques hores de durada.

És important dir que aquesta divisió és una referència, depenent de l'activitat de què es tracte i si en els nostres plans està dormir en refugis, podem fer canvis.

QUE SIGUA LA MÉS BONICA
Efectivament, això també és important, que ens agrade. Pels diners que ens costarà, almenys que puguem fardar. En segon terme analitzem que no pot faltar a la nostra flamant motxilla:

Que tingua un xicotet avanç per augmentar la seva capacitat, que tanque amb una tapa regulable (el que comunament anomenem "seta").
En les motxilles de mitjana / alta capacitat és de gran utilitat que tinguen un accés directe a la part baixa de la motxilla, amb una cremallera.
El encoixinat d'espatlles, esquena i cinturó lumbar ha de tenir un bon encoixinat i una amplada adequat al volum que suporta. Això és de vital importància, d'això depèn en gran mesura el nostre confort.
L'esquena i tots els elements que ens ajudaran a suportar la càrrega, han de tenir regulació, d'aquesta manera s'adaptarà a la nostra esquena amb més facilitat.
Posseir un sistema de ventilació a la part de l'esquena i materials adequats que evitin l'excés de sudoració.
Les corretges exteriors són necessàries per al transport de bastons, piolet... però sense excessos, ni coses penjant sense cap utilitat: mosquetons, cordinos...
Les butxaques exteriors són útils per a una possible càrrega addicional, però solen desestabilitzar i tenen una mania malaltissa a enganxar en el moment més inoportú. Si decideixes tenir-les, intenta que siguen escamotejables (quan no facen falta es puguen integrar en els laterals)
Unes renyoneres al cinturó poden ser molt útils per portar menjar ràpid, el mòbil...
Totes les parts mòbils de la teua motxilla han de poder ajustar-se.
Insistisc, les costures deuen ser de gran resistència, dobles o triples. El fil 100% d'alta resistència.
Una altra dada important és que hi ha diferents talles de motxilla (S, L, XL) i a més tenim models femenins i masculins. ¡Xiques! Això no és intranscendent, teniu l'esquena més curta, malucs més amples i pits, necessiteu repartir les càrregues de manera diferent per evitar que vosa oprimixca.

TOT PER DINS!

Ja tenim la motxilla més bonica, la seua mida és perfecta per a la nostra esquena i no li falta detall, però està buida. Que portar no és tema d'aquest article, però sí com posar.
En transportar una motxilla, sobretot si ens pesa, el nostre centre de gravetat es trasllada cap enrere i cap amunt, de manera que inclinarem el tronc cap endavant d'una manera involuntària per compensar-ho. Això s'accentua si a més pugem o baixem; un consell quan pugeu, regular les corretges zenitals (darrere de les espatlles) tenint la precaució que no ens molestin al gir del cap. En ascens afluixar els tensors i estrènyer en descensos per assegurar la càrrega. En aquest cas resulta molt útil la cinta de pit.

En general hem de portar les coses més voluminoses i de poc pes a la zona baixa i la més pesada amunt i prop de les espatlles, intentant que la càrrega sigui simètrica perquè la motxilla sigui estable:

Sac de dormir i roba de canvi a la part baixa.
Fogó, menjar i objectes pesats amunt i prop de l'esquena.
Jaqueta impermeable, aigua i farmaciola sota la "seta".
Mapa, brúixola, navalla, ulleres, guants ...... tot el necessari / ràpid a la tapa ("seta").
Un bon mètode és transportar tot en bosses independents de diferents colors, facilita la seva ràpida localització, s'adapten millor i en general tot és més ordenat.
Matalassos i aïllants millor de forma lateral, s'enganxa menys.
No portar objectes penjant, causa desequilibris i enganxades.

UF EL QUE PESA!

Desgraciadament ni els millors materials, ni la nostra moderna motxilla van a impedir que odiem portar, però el que si podem és intentar que sigui el més còmode possible.

Una vegada tinguem carregada la motxilla a l'esquena si seguim aquests passos el porteig serà més soportable:

Afluixa les muscleres perquè la motxilla caigua en part per sota de la teua cintura.
Inclina't bastant cap endavant agafant el petate amb les mans i penja'l fins que es quede en equilibri en la teua esquena (segueixes inclinat cap endavant).
Ajusta fort (no t'asfixies, que no cal exagerar) el cinturó fent correspondre a la part superior de la pelvis, fins que notes contacte al llarg de tota la cintura.
Posa't recte i ajusta les muscleres fins notar que existeix contacte a tota la zona del pit, espatlles i inici de l'esquena.
Regula les corretges zenitals, però vés amb compte que no et molesten per al gir del cap.
Finalment, cenyeix-te la corretja del pit.

Ja està! No es pot fer més, si tot i així no et convenç, només et queda contractar un portador.

PER ACABAR

Avui dia podem escollir dins d'un mateix fabricant la talla que millor s'ajuste al nostre cos i esquena, existeixen models per a xiques, xics, gent gran i xicoteta, per a activitats tècniques i senderisme, un dia o varis. Com se sol dir: tant et gastes, tant tens, però no llencem els diners al ximple, pensa bé perquè la utilitzaràs i que necessites, no et deixis embadalir per dependents que t'intenten vendre el més nou i tècnic, que segur que ho és, però que a tu no et cal. Tampoc escatimes, doncs t'empenediràs.
Espere de veritat que aquest article vos sigua útil i recordar el que mai em cansaré de dir: utilitzar el menys comú dels sentits, el sentit comú.

Bones excursions.

Miguel Piqueras Muñoz

Guia UIMLA acompanyant de montanya

31 gener 2013

sábado, 21 de septiembre de 2013

El Tallat Roig

DISTÀNCIA: 9,87 Km.

TEMPS: 5 h. 50' (parant a esmorçar, fer fotos, reagrupar-se...)

TRACK: En Wikiloc
SENDEROS: PR-CV 335, SL-CV 82

Començant al parquing de la Murta i deixant a la nostra esquerra el Racó les Vinyes anarem pujant fins que arribarem a l'antic repetidor. D'ahi continarem pujant cap al Tallat Roig fins l'abric que hi ha al seu peu, on esmorçarem.

Després pujarem dalt del Tallat Roig.

Des de dalt les vistes son espectaculars.

Recorreguerem el seu llom.

Després començarem a baixar fins arribar de nou al antic repetidor. Passarem per baix de la paret.

Continuarem fins arribar al cruce amb la senda que puja al Cavall Bernat (PR-CV 335), girant a la dreta en direcció a la Murta. Arribarem a la pista.

Girarem a l'esquerra, recorreguent la pista fins el cruce de la senda de la Font de la Murta (SL-CV 82), girant a la dreta i baixant per esta senda junt a l'aqueducte de la font.

En arribar al Monestir tornada al parquing per la senda histórica (SL-CV 82).

Ruta feta amb el Grup Senderista Baladre.

lunes, 16 de septiembre de 2013

Senda Elefants - Pas del Llop - Valletes de Gallo i Bru

DISTÀNCIA: 13,8 Km.

TEMPS: 2 h. 58' (sense parades)

TRACK: En Wikiloc
SENDEROS: PR-CV 303

Començant a Alzira anarem pel Barranc de la Casella fins que eixirem d'éste pel Camí Travessera de l'Hort de Bru, que recorreguerem fins arribar a la CV-50. La creuarem i buscarem la Senda dels Elefants, per la que anarem fins el Pas del Llop. Una vegada dalt del Pas del Llop buscarem les Valletes de Gallo i després per senda anarem cap a les Valletes de Bru, baixant fins la Senda dels Elefants, i d'allí desferem el camí inicial cap a Alzira.

Esta ruta la vaig fer amb Rafa i Juanjo.

sábado, 14 de septiembre de 2013

Cova de l'Aranya - Gola de Lucino

DISTÀNCIA: 9,92 Km.

TEMPS: 4 h. 30' (amb parada per esmorçar)

TRACK: En Wikiloc
SENDEROS: PR-CV 234

Començarem al barranc del Riu Cazuma que recorreguerem fins arribar a la pista.

Pujarem per la pista fins el final on, abaixant un poc ens trobarem la Cova de l'Aranya.

Després tornarem a baixar la pista desviant-nos a l'esquerra pel primer desvio que trobarem, on hi ha un poste d'informació, i anarem cap a la Gola de Lucino passant primer les aigues del Riu Cazuma i enfilant el barranc cap amunt.

Al final del Barranc ens trobarem una espectacular canonada culminada per una no menys espectacular Gola de Lucino.

Després desferem el camí tornant a creuar les aigues del Riu Cazuma pel mateix lloc i en pocs metres ens desviarem a l'esquerre tornant a entrar al barranc del riu.